Què és l'estàndard?
L'estàndard és una varietat lingüística que serveix per superar la diversitat formal que qualsevol llengua presenta.És una varietat comuna, ja que és compartida pels usuaris d'una mateixa llengua i l'adopten com a model de referència d'allò que és correcte i adequat.
L'estàndard és necessari en una societat moderna: de fet, dificilment una llengua de cultura podrà sobreviure sense, ja que en la societat actual, on les necessitats comunicatives són importants, els usuaris d'una llengua necessiten un model de llengua normatiu que els doni prestigi i seguretat a l'hora de comunicar-se.
Quines funcions té?
Podem dir que té dues funcions bàsiques,
Si els dialectes són un element diversificador de la llengua, l'estàndard té una funció unificadora de les diferències internes i representa un factor de cohesió de la comunitat lingüistica.
Per una altra banda, té una funció separadora restecte a altres comunitats lingüístiques (un estàndard que no marqui les distàncies amb una llengua veïna acaba subordinant-s'hi, dissolent-s'hi).
En quins espais s'utilitza?
Podríem considerar l'estàndard com una varietat formal. Per la qual cosa, és el model que s'empra a l'esola i als mitjans de comunicació i en tots aquells àmbits de comunicació que requereixen una certa formalitat.
Quins models d'estàndard podem trobar?
Podem considerar 3 models en la configuració de la llengua estàndard segons la participació dels dialectes:1. En el model unitarista, s'ha creat l'estàndard a partir d'una varietat geogràfica que s'imposa sobre les altres. Un exemple podrien ser els estàndards francès i italià, basats en els dialectes francià i toscà, respectivament. D'aquesta manera pot passar que els altres dialectes passin a ser considerats socialment inferiors.
2. En el model composicional, l'estàndard és la síntesi dels dialectes existents, és a dir, s'han sumat trets d'algunes o de totes les varietats geogràfiques d'aquella llengua. El basc o el noruec en poden ser exemples.
3. Una llengua pot funcionar amb més d'una varietat estàndard. Per a cada un dels models estàndard s'accepten algunes formes lingüístiques que són característiques de cada zona. Awuest model s'anomena model d'estàndards autònoms. L'anglès n'és un exemple, ja que cohabiten un estàndard britànic, un d'americà i un d'australià.
Com és l'estàndard català?
En el cas del català, l'estàndard és essencialment de caràcter composicional. No obstant això, la participació dels diferents dialectes s'ha fet en un grau diferent. Diferents factors, com el pes demogràfic o el protagonisme històric o cultural, han fet que els elements del dialecte central tenguin més representació en l'estàndard.Els dialectes occidentals també han contribuït molt en la formació de l'estàndard: en l'ortografia de les vocals o en la presència de la -r final, per exemple.
Així mateix, podem dir que existeix també una certa flexibilitat pel que fa a la morfologia verbal i al lèxic segons cada varietat regional. És tan correcte dir al·lot, com noi, xic o boix. Un altre exemple seria la variació morfològica com jo estimo/ jo estime/ jo estim.
Per tant, podem dir que l'estàndard català és de tipus composicional, però que permet la convivència de diversos estàndards més o menys autònoms.
